La violencia a les aules

Que passa últimament que els professors són notícia i no per les seves classes? Ha augmentat la violència a les aules o senzillament aquest problema ara es quan comença a ser rentable pels medis de comunicació? És curiós com la atrofiada consciència de la plebs va despertant al compàs que marquen televisions i ràdios, convertint problemes que tothom intentava ignorar, en autèntics debats d’estat.

Petits dimonis neixen i fan de les seves en edats que posen la pell de gallina, cometen actes que sovint són il•lògicament justificats pels seus estrats socials o problemes paterns, comptant sempre amb
l’egoista col•laboració d’una gran part de la societat que segueix creient en el perdó i amb la utòpica justícia, quan això s’ha demostrat en milers d’anys que no serveix absolutament per res, i que tan sols desemboca amb més víctimes.

I que han de fer els professors davant del problema? Quines opcions tenen? Quin camí escullen si realment es troben entre l’espasa i la paret? El millor que poden fer es dedicar-se a un altre ofici o
assumir el seu paper de perdedors i intentar portar la seva feina amb un mínim de dignitat. Perquè no comptaran mai amb l’ajuda de l’estat, sinó amb les infinites traves i la incomprensió de l’administració.

Una possible solució eficaç seria aïllar els energúmens que comportin problemes dels alumnes pacífics i amb ganes d’estudiar, els quals el dia demà seran persones i no delinqüents. Així tots els conflictius serien emmagatzemats sota un mateix sostre intentant fer-los entendre que el camí que han escollit tant sols porta a la presó, a la mala vida i a una existència innecessària, encara que de ben poc serveixi. Seria la única manera de que els nostres menors d’edat que van amb bona fe per la vida, recuperin l’esperança d’un món millor, sense tenir que patir pel que passarà al sortir de classe o fins i tot témer per la seva pròpia existència. La infància ha de ser una etapa bonica de la vida per recordar, no un trauma per eliminar de la ment.


A la gent del bon rotllo, només ens queda esperar a que algun dia la pau regni a la terra, on la raça humana pugui viure sense por i que l’alegria sigui l’únic sentiment que coneguin els nostres fills, però
abans de que això passi cal una nova manera de pensar i d’actuar davant la violència. I recordeu tothom a qualsevol moment de la seva vida pot triar el camí a seguir, si escull fer mal als altres no té
dret a viure.